Relacions Prèvies (conclusions)

La relació principal entre les dues imatges ha estudiar és que les dues es tracten de l’elaboració d’un model i un patró d’urbanització en les grans ciutats. Tot hi que el projecte de Hilberseiemer ja es deia així, els dos models de ciutat creixent verticalment. Una a través de la superposició de dos àmbits (món laboral i comercial, i món de la vivenda), i l’altre a través dels gratacels que eren la novetat en aquella època ja que gracies a l’ utilització de les estructures metàl·liques i amb l’ invenció de l’ascensor es varen permetre construir edificis tan alts.

Per altre banda les dues ciutats tenien una part destinada al consum urbanístic mitjançant la implantació de comerços, teatres, restaurants, etc. Ja que en aquell moment la ciutat es convertia en el punt central de la vida social i econòmica de la civilització que s’encaminava cap a les futures masses de les societats de consum.

També cal mencionar que tot hi créixer verticalment les dues ciutats segueixen el patró de grans i llargues avingudes que tenen els edificis als laterals i pel centre hi circulen els vehicles. I a lo llarg d’aquestes hi havies cruïlles que es produïen pel creuament d’un altre carrer perpendicular.

En les dues ciutats els comerços instal·lats en les grans ciutats, que eren la novetat econòmica d’aquell moment, estaven situats en la part inferior dels edificis possiblement per facilitar l’accés als que portaven les comandes i als propis clients ja que a mesura que anaves caminant podies entrar i sortir-ne d’un a establiment a un altre amb total llibertat i facilitat.

 Per altre banda la ciutat Vertical semblava l’evolució o que pogués estar aplicar-se a una ciutat com a Chicago ja que aquesta tenia certs problemes de circulació on pel mig de les grans avingudes hi passaven els cavalls, els peatons, els venedors ambulants, els carros, el tren ja que es tractava del focus de la socialització i el comerç. I per tal d’evitar aquest caos i aconseguir una millo mobilitat, hipotèticament, es podria aplicar la proposta de Hilberseimer ja que aquest separava els diversos tràfics en diferents nivells.

Tot hi així segurament s’hagués perdut la màgia dels gratacels, la seva especial arquitectura i l’efecte de d’infinitud i profunditat de les grans avingudes. Aquest fet, també fa pensar en què  la ciutat de Chicago també creixia horitzontalment ja que a mesura que anaves avançant hi havia noves coses per a conèixer, com eren nous edificis i llocs culturals i comercials. En canvi  la ciutat Vertical seguia un patró molt més homogeni,  repetitiu i poc estètic, i probablement la ciutat era més interessant conèixer-la verticalment.

LA CIUDAD VERTICAL - L.Hilberseimer

Hilberseimer trata de tener en cuenta las necesidades de una entidad colectiva en proceso de formación, su situación geográfica y topográfica.

El objetivo era terminar con los problemas de:

Habitabilidad

higiene

circulación

Propone este modelo para la Gran Ciudad, buscando principalmente el funcionalismo a través de un diseño racional.

Sin pretensiones estéticas lo que se demuestra por la imagen rígida del proyecto.

Plantea también que no es la única y absoluta solución para los problemas de La gran Ciudad, dándole importancia a las tipologías de ciudades y su cultura.

CONCEPTO DEL PROYECTO

El concepto principal del proyecto era la composición vertical de una gran ciudad.

-Lo que busca la idea es una mayor concentración – aglomeración, para dejar de utilizar el llano. Consiguiendo una ciudad de edificación en altura reconociendo cada uno de los elementos urbanos y separándolos funcionalmente.

-Durante la realización del proyecto surge la casa colectiva, que ocupa la manzana, conteniendo, vivienda, y lo comercial i laboral, todo lo necesario para la vida. Se trabaja la orientación del sol para tener iluminación constantemente.

-Maquina social

Son dos ciudades superpuestas. 

 

 

L. Hilberseimer davant d’alguns problemes d’organització en les grans ciutats va decidir elaborar un projecte que permetés poder conviure-hi de forma més funcional és per aquest motiu que va decidir crear, l’any 1927 la ciutat vertical. Aquesta es caracteritzava per tenir dues ciutats en una. La primera era la del món del consum i el treball que es situava a la part inferior, i la segona era el món de l’hàbitat. S’anomenava així perquè els dos móns que determinaven el nou model de la gran ciutat creixia verticalment.

En aquell moment l’arquitectura es trobava dins d’una producció en massa, acompanyada de la racionalització.

L’ urbanista lluita per l’ordre espacial relacionant-lo directament amb la espècie humana.

L’Arquitectura de les ciutat depèn en la solució d’aquestes i de l’organisme urbà.

Les habitacions simples són els elements que constitueixen i determinen la forma de blocs, per tant es planteja que la habitació és el factor decisiu per la configuració urbana.

Tot hi així el projecte que Hilberseiemer va realitzar en aquell moment no se’n treu clara una conclusió de que el  model é una solució al problema existent.

Al intentar solucionar el problema que era la relació de circulacions fa que es generin altres conflictes que serien en conseqüència del model. Com per exemple l’ambient tancat i tòxic, que es desenvolupa pràcticament en l’àrea industrial i comercial, a les cinc primeres plantes (sota els peatons).

També es important mencionar que un dels objectius d’aquest projecte era desaturar l’espai en pla, portant-ho a la construcció en altura per tal de poder crear més àrees verdes d’oxigenament dins la ciutat.

The Chicago School of Architecture - Carl W.Condit

D'aquest llibre he extret algunes fotografies dels carrers de Chicago durant els anys 1800-1885 que estan directament relacionades amb la fotografia a investigar.

(…) El arquitecto debe primero reconocer la importancia de la expresión estética de la armonización y el enriquecimiento emocional de los muchos elementos prácticos e intelectuales de la civilización contemporánea. En la sociedad norteamericana como un arte que tiene que comenzar con los fundamentos (industria de la tecnología, y el medio urbano comercial.).

Es la tarea del arquitecto, como Sullivan lo concibió, para tener los productos de la técnica, por un lado, y la lógica y el orden de los procesos mecánicos, por el otro, y los moldes en una forma de unir a ambos en una sola, expresión estética unificada.

Una arquitectura para desarrollar: la humanización a través de la declaración estética y simbólica de los hechos no humanos de las técnicas industriales. (...)

CIUDAD COLLAGE

En esta libro hay un fragmento donde hace referencia al proyecto para Berlín Central, 1927 de Hilberseimer.

(…) Es posible que, aunque se proclame científico, el arquitecto no actuado nunca, previamente, en un medio psico-“político” tan fantástico, pero, aunque lo pongamos entre paréntesis, fue por dos razones por lo que la ciudad quedó hipotetizada como una condición de completa continuidad holística y nueva: el resultado de los descubrimientos científicos y una cooperación social totalmente altruista, “humana”. En esto vino a parar el activista diseño utópico total. Tal vez una visión imposible y sin duda un pensamiento improbable. Más la alternativa, la desaparición de la humanidad, era evidentemente mucho peor. Y contra este fondo psicocultural el mensaje de la arquitectura moderna se lanzó al mercado para su venta.

Para quienes, durante los últimos cinquenta o sesenta años han esperado ansiosament el establecimiento de esta nueva ciudad, habrá sido cada vez más evidente que la promesa no puede mantenerse. O al menos es lo que hubiera cabido pensar, pero, aunque el mensaje del diseño total tuvo un curso un tanto accidentado y suscitó a menudo escpeticimo, ha permanecido, posiblemente hasta hoy, como substrato psicológico de la teoría urbana y su aplicación pràctica.

Organicismo frente a clasicismo: Chicago, 1890-1910

Tras el incendio de 1871 y la consiguiente depresión económica, Chicago experimento un extraordinario crecimiento en el sector inmobiliario comercial.  (…)

Los arquitectos entendían que su tarea era la creación de una nueva cultura arquitectónica y creían que la arquitectura debía expresar el carácter regional y apoyarse en  las técnicas de alcanzar modernas. La situación existente en Chicago parecía ofrecer la posibilidad de alcanzar una nueva síntesis de tecnología y estética, y de crear una arquitectura que simbolizase la energía del Medio Oeste Norteamericano.

LA ESCUELA DE CHICAGO

En su uso actual se ha producido un vuelco completo y la “Escuela de Chicago” suele referirse ahora a la arquitectura comercial de las décadas 1880 y 1890.

Al rechazar el eclecticismo beaux arts de la Costa Este norteamericana, los arquitectos de Chicago no estaban rechazando la tradición como tal. Pero la tradición que ellos apoyaban era imprecisa, flexible y adaptable a las condiciones modernas. Estas condiciones eran tanto económicas como técnicas. Por un lado, los solares eran amplios i regulares, sin las trabas habituales de las fincas hereditarias; por otro, el ascensor eléctrico y el esqueleto metálico, recién inventados, hacían posible construir hasta alturas sin precedentes, multiplicando así el rendimiento financiero de un determinado solar (…) habían argumentado a favor de la reducción de masa en los edificios y de la expresión de una estructura esqueleto. (…)

Todos los edificios de Louis H. Sullivan dependen en mayor o menor medida de la ornamentación, y en sus escritos teóricos el arquitecto se refiere al ornamento como una extensión de la estructura.

LA EXPOSICIÓN UNIVERSAL COLOMBINA

El giro hacia el clasicismo que provocó la Exposición Universal de Chicago de 1893 estuvo relacionado con una serie de acontecimientos coetáneos, políticos y económicos, acaecidos en Estados Unidos. Los mas importantes de ellos fueron el paso del liberalismo económico al capitalismo monopolista, la inauguración de la política comercial de “puertas abiertas” en un país que por entonces ya estaba listo para ocupar su lugar en la escena mundial, y el surgimiento de una política colectivista que reflejaba y cuestionaba al tiempo el naciente corporativismo de la industria y las finanzas.  (…)

En opinión a Sullivan, Burnham era el único arquitecto de Chicago que captaba este movimiento, porque “en su actitud hacia lo grande, hacia la organización, la delegación y el comercialismo intenso, sentía las contorsiones reciprocas de su propia mente”. (…)

Burnham era capaz de entender el “funcionalismo” como algo valido para una arquitectura comercial controlada por los costes, y el clasicismo como algo valido para una arquitectura que representaba el poder nacional y cultural cosmopolita.

LA REFORMA SOCIAL Y EL HOGAR

La reacción de los intelectuales en contra de los excesos del capitalismo descontrolado de Norteamérica en la década de 1880 ha quedado plasmado en dos textos utópicos, (…)

Un tercer texto – teoría de la clase ociosa (1899), de Thorstein Veblen- resulta de particular interés no sólo porque Veblen daba clase en la Universidad de Chicago en la década de 1890, sino también porque su libro propugnaba la teoría de que en el capitalismo existía un conflicto entre la producción de dinero y la producción de bienes.

Chicago era el centro de un vigoroso movimiento de reforma social que reflejaba ese talante opuesto al liberalismo económico. Mientras que los trascendentalitas habían rechazado la ciudad por ser influencia corruptora, los reformistas de Chicago la consideraban un instrumento esencial de la industrialización, pero un instrumento que era preciso domesticar.

El Departamento de Ciencias Sociales y Antropología, establecido en 1982 en la Universidad de Chicago bajo la dirección de Albion Small, llego a ser un importante centro de sociología urbana y su influencia se prolongo hasta la década de 1920. Este departamento y las instituciones relacionadas con él, como Departamento de Ciencias Domesticas de la Universidad de Illinois, centraron su atención en el núcleo familiar y en el hogar individual, convencidos de que la reforma del entorno doméstico era el necesario primer paso para la reforma de la sociedad en su totalidad. Por eso el diseño y el equipamiento del hogar se convirtieron en uno de los elementos clave de un programa social y político de corte radical y de largo alcance.

Ficha tècnica: Chicago,ca. 1880

              Imatge penjada

                                                 Madison street, Chicago. 1900

                                      Madison street amb 5º avinguda, Chicago. 1905



Autor:  -

Títol: Madison Street ,  Chicago, ca.

Any:  1880

Context històric:

Els habitants de la ciutat en aquell moment eren relativament pocs, però vist que en aquell moment els problemes socioeconòmics prenien força és per aquest motiu que una gran quantitat d’immigrants agricultors es varen moure cap a les ciutats d’Occident, entre elles Chicago, ja que les possibilitats de treball eren molt altes i a més a més els salaris eren suficientment alts com perquè es quedessin per tal e buscar una forma de guanyar-se la vida i buscar negocis. I fou així com en l’any 1880 l’àrea de l’Occident va ser la més urbanitzada dels Estats Units, mesurat pel percentatge de gent que vivia allà.

El 10 d’octubre de 1871, es va produir un incendi que va destruir la part de la zona central de la ciutat. El 10 d’Octubre el foc havia destruir casi 6,5 km de la ciutat, i se n’emporta almenys 250 vides i va deixar a 100.000 residents sense llar. Més de 17.000 edificis varen ser destruïts i les propietats malmeses es varen estimar al voltant de 200 milions de dòlars.

Descripció:

En la fotografia s’observa l’escena de la vida del carrer actiu mostrant les botigues, els tramvies, carros que estiren dels cavalls, etc.

Reflexa una gran aglomeració tot hi que totalment caòtica i desordenada,ja que tots els elements que hi apareixen es troben situats en el mateix pla de tal manera que comparteixen l’espai de circulació.

[ link video: Video del Madison Street de l'època ]

[ Links de referència: State Street. Chicago. 1880
                                   Imatges carrers de Chicago 
                                   Carrer de Chicago, 1880-1900
                                   Imatges antigues de Chicago
                                   Viquipèdia - Història de Chicago
                                   Madison Street. Chicago
                                   Madison Street. Chicago. 1900 ]

Ficha tècnica: La ciudad Vertical, 1927

Autor:  Ludwig Hilberseimer

Títol:  La ciudad Vertical

Lloc: Berlín Central

Any:  1927

Descripció:

PROJECTE URBÀ DE HILBERSEIEMER:                    

Ludwing Hilberseimer intenta la construcció vertical d’una gran ciutat. Enlloc de seguir creixent pel pla horitzontal, busca una major concentració, una major aglomeració. Edificació en altura de cada un dels elements urbans, separats funcionalment entre si.

A BAIX: CIUTAT COMERCIAL      A DALT: CIUTAT HABITACIÓ O VIVENDA:

En certa manera dos ciutats superposades. A baix està la ciutat comercial, amb la seva corresponent circulació rodada. A sobre la ciutat habitació, amb la seva circulació peatonal. El servei urbà i interurbà, sota terra.

Com a ciutat vertical només pot ésser una ciutat de gratacels. Però al contrari de les caòtiques ciutats de gratacels americanes, les quals la seva estructura està determinada arbitràriament, ha d’estar organitzada metòdicament. Per tal d’evitar el caos en l’organisme humà ha d’aplicar-se un sentit completament nou, com per exemple es poden unir les illes, organitzar i ordenar de manera homogènia. Com que la ciutat- habitació es troba en aquesta ciutat, en la comercial, cadascú viurà sobre el seu lloc de treball. En aquest punt la ciutat moderna es toca amb la ciutat del passat.

TRAFIC VERTICAL ENLLOC DE TRAFIC HORITZONTAL:

Si la ciutat comercial i la d’habitació es construeixen una sobre l’altre, els trajectes entre les dos ja no seran horitzontalment sinó, sobre tot, en vertical, i dins d’un mateix edifici, sense haver de sortir al carrer. Com a conseqüència, desapareixen els camins, llargs i desaprofitats de temps actualment necessari, i, degut a això tant la vida com el tràfic es simplifiquen, quedant la circulació reduïda al mínim possible. La casa particular, que transforma la gran ciutat en un immens caos, desapareixerà. En el seu lloc sorgirà la casa col·lectiva, ocupant tota una illa, que no només conté vivendes, àmbits laborals i comercials, sinó que també tot lo altre necessari per a la vida. A més amb la casa particular també desapareixeran els patis interiors sense aire ni llum.

EL NOU SISTEMA VIARI:

El traçat de la nova ciutat fixa el sistema viari a partir de la seva posició respecta el sol, la grandària dels carrers i illes a partir de la recepció de llum  i aire i els medis de circulació. La recepció de llum i aire exigeix una distancia mínima entre edificis que correspongui a la seva altura; amplada del carrer igual  a la altura dels edificis.  La llargada de les illes queda determinada per la separació entre les estacions de metro, amb la qual resulten illes d’una considerable llargada, però de poca profunditat, ja que falten els edificis transversals.

El pla elaborat per Ludwing Hilberseimer d’una ciutat que es construeix a partir dels seus elements i amb l’objectiu de que sigui habitable per un milió d’habitants, tracta de concentrar totes aquestes exigències en un esquema purament teòric, sense cap mena d’intenció formal.

L’illa està composta per dos edificis longitudinals, units per la seva part inferior (que serveix per a usos comercials i laborals) per vuit cossos transversals, i separats en la seva part superior destinada a vivendes i sense patis interiors.

MALETES ENLLOC DE CAMIÓ DE LES MUDANCES:

La vivenda ideal ja no és la casa particular, amb les seves respectives limitacions de casa en sèrie, sinó l’hotel perfectament equipat i amb totes les comoditats. La planta baixa de la part de la vivenda ( que a més a més es destaca per la part comercial més ample) conte els accessos tant als comerços i  els tallers com a les vivendes.

CERES ELEVADES:

Amb la elevació de la cera peatonal, el qual el seu nivell exigeix la construcció de ponts en els creuaments dels carrers, s’elimina l’inconvenient més perillós del transit, avui en dia, com és el creuaments de cotxes i peatons a un mateix nivell. És important, sobre tot, la col·locació de les parades, com que la longitud de les illes està determinada per l’ interval entre parades, es facilita enormement la construcció d’un sistema de metro que compleixi amb totes les seves exigències , les quals parades estan situades a poc temps del punt més llunyà. En el centre de la ciutat, una estació terminal, en el creuament de les dos línies interurbanes , permet la unió amb el metro en les dues direccions.

El problema de la circulació s’ha resolt perfectament al haver separat les diverses classes de tràfic i, sobre tot, al reduir la circulació lo màxim possible, resulta que la ciutat vertical, al contrari de la horitzontal , facilita una solució dels problemes urbans fonamentals.

VENTATGES DE LA CONCENTRACIÓ:

La reducció de superfícies pròpiament edificada, feta possible gracies a aquesta concentració, augmenta de manera important l’àrea d’espais verds i parcs usufructuats pels ciutadans. Les escoles, hospitals, sanatoris, així com els camps d’esports i els parcs d’atraccions, es situaran en aquests espais verds. Aquesta concentració espacial de la ciutat ofereix, a més a més, la possibilitat d’arribar ràpidament, des de qualsevol punt, al camp, mitjanant un sistema de ferrocarril convenientment disposat, sense que els viatges durin hores, com passa freqüentment en les desmembrades ciutats actuals.

[ Font d’informació: Hilberseimer, Ludwig. La Arquitectura de la gran ciudad. Editorial Gustavo Gili, SA, Barcelona, 1979, 1999 (versión Castellana) ]